L’infrarrealisme sorgeix a Mèxic a mitjan anys setanta com un moviment poètic radical que confronta la cultura literària dominant. A Manifiesto Infrarrealista (1976), Mario Santiago Papasquiaro denuncia l’estat de l’art al país —que considera limitat, decoratiu i aliè a l’experimentació— i proposa una nova concepció de la poesia basada en la fusió entre vida i art.

Aquesta exposició reuneix prop de 200 peces entre cartes, poemes, llibres, cartells i revistes que tracen un recorregut per un moviment del qual la figura més coneguda és, sens dubte, Roberto Bolaño, però del qual van formar part un gran nombre de joves poetes inspirats en les avantguardes europees i llatinoamericanes. Les obres, procedents de la Col·lecció López-Triquell, obren una mirada als seus processos creatius i a una xarxa d’influències que connecta amb avantguardes com el surrealisme, el dadaisme, la poesia beat o el moviment Hora Zero.

Més que un simple moviment literari, l’infrarrealisme representa una ètica-estètica basada en la recerca de noves formes d’expressió des de les zones oblidades de la realitat. El terme, introduït per Bolaño, al·ludeix a una dimensió oculta o marginal, situada fora dels discursos dominants, i planteja una insurrecció permanent contra les estructures establertes.